En realitat, a mi el que m’agrada són les muntanyes…, així que em vaig buscar una interessant excusa per a no deixar d’estar amb elles i llavors vaig estudiar fotografia.
Estic parlant de l’any 1989.
Molt abans, amb tretze anys (en 1978) havia començat com a aprenent de caldereria, la que per a mi representa la mare de tots els oficis.
Si un dia sóc capaç de trobar arguments per a no ofendre a ningú, pot ser que expliqui el perquè del meu parer.
El cas és que en 1992, al començament de la crisi post-olímpica (Barcelona 92), comptava ja amb certa experiencia com a calderer i iniciava camí com a fotògraf amateur.
Va ser llavors quan el meu pare i jo, vam apostar per fer treballs ornamentals en forja, en els quals fèiem prevaler d’una banda la qualitat i per un altre la viabilitat.
Vam traslladar la qualitat, l’efectivitat i la viabilitat obligades en la caldereria (per raons òbvies d’ús i resistència) a la forja ornamental, acompanyant-la d’un exhaustiu coneixement en la geometria d’estructures metàl·liques.
Vam obtenir bons resultats i vam construïr resistents obres decoratives, plenes de ferros torts.
Sempre presumíem que le nostres baranas no es bellugaven…
El cas de tot això, és que llavors a més d’un martell, a la meva mà portava una càmara.
Les més antigues imatges realitzades amb cert sentit de tot aquest periple, daten de 1992.
Des d’aquest any la càmara sempre m’ha acompanyat en el taller.
Encara que de tant en tant, per cansament no es van realitzar fotografies de les peces en execució, el compendi existent en imatges de treballs realitzats és bastant gran.
Fa un parell d’anys vaig decidir revisar aquesta part de l’arxiu fotogràfic (molt d’ell analògic), i com era d’esperar el treball resulta immens i les sorpreses majúscules.
La idea és tenir-ho disponible en el «núvol» per a poder-ho utilitzar d’exemple.
Deixo de costat la catarsi que resulta de veure l’evolució en els dissenys, en els acabats o en les cares joves d’un mateix i només expreso la sorpresa de l’enorme treball realitzat, inspirat sempre per les Muses…
Aquesta és la imatge de l’inacabat escriptori , el receptacle d’imatges ordenat per àlbums (a penes el 50%)…
… i aquí deixo l’enllaç a l’últim àlbum editat.
https://photos.app.goo.gl/gLKf5YtMb8mi7DJL9
Només esbarjo la meva història, per a gaudir del meu present.En realidad, a mi lo que me gusta son las montañas…, así que me busqué una interesante excusa para no dejar de estar con ellas y entonces estudié fotografía.
Estoy hablando del año 1989.
Mucho antes, con trece años (en 1978) había empezado como aprendiz de calderería, la que para mi representa la madre de todos los oficios. Si un día soy capaz de encontrar argumentos para no ofender a nadie, explicaré el porqué de mi parecer.
El caso es que en 1992, al comienzo de la crisis pos-olímpica (Barcelona 92), contaba ya con cierta experiencia como calderero e iniciaba camino como fotógrafo amateur.
Fue entonces cuando mi padre y yo, apostamos por realizar trabajos ornamentales en forja, en los que hacíamos primar por un lado la calidad y por otro la viabilidad.
Trasladamos la calidad, la efectividad y la viabilidad obligadas en la calderería (por razones obvias de uso y resistencia) a la forja ornamental, acompañándola de un exhaustivo conocimiento en la geometría de estructuras metálicas.
Obtuvimos buenos resultados y construimos resistentes obras decorativas, llenas de hierros torcidos.
Siempre presumíamos de que nuestras barandas no se movían…
El caso, es que además de un martillo, en mi mano llevaba una cámara.
Las más antiguas imágenes realizadas con cierto sentido de todo este periplo, datan de 1992.
Desde ese año la cámara siempre me ha acompañado en el taller.
Aunque aveces por hartazgo o cansancio no se realizaron fotografías de las piezas en ejecución, el compendio en imágenes de trabajos realizados es bastante grande.
Hace un par de años decidí revisar esta parte del archivo fotográfico (mucho de él analógico), y como era de esperar el trabajo resulta inmenso y las sorpresas mayúsculas.
La idea es tenerlo disponible en la «nube» para poderlo utilizar como ejemplo.
Dejo de lado la catarsis que resulta de ver la evolución en los diseños, en los acabados o en las caras jóvenes de uno mismo y expreso sólo la sorpresa del enorme trabajo realizado, inspirado siempre por las Musas.
Esta es la imagen del inacabado escritorio del receptáculo de imágenes ordenado por álbumes (apenas el 50 %)…
… y aquí dejo el enlace al último álbum editado.
https://photos.app.goo.gl/gLKf5YtMb8mi7DJL9
Solamente recreo mi historia, para disfrutar de mi presente.